Sentiments...

A vegades, quan un es va guardant secrets per que no te amb qui compartir-los, quan acumula pensaments, quan acumula venjança, quan acumula llàgrimes, quan ho acumula tot, només li queda una sortida.. esclatar a plorar… Així es desfoga,  no soluciona re,  però al menys no li pesa tant la consciència, l’ànima.. Una d’aquestes persones soc jo,  jo tinc tendència a callar-ho tot,  a no dir re, per por a que s’allunyin de mi per el que saben, o per simple por a que s’aprofitin de la teva confiança per fer-te mal, i si, sé que un mateix es el seu pitjor enemic, però a vegades, tems dels que estan en contra teva, quan tindries que témer dels “amics” que t’abracen... D’aquells que t’aixequen, quan caus, preparant un altre cau, on et puguis enfonsar, per tornar-te a ajudar, i així poder demostrar que son de “confiança”, com aquests “amics” ja n’he tingut un parell, i l’únic mal que han fet es que aprengués a no confiar.. ara tinc por, de quedar-me sola, i si, no ho seré mai, tinc una família, una meravellosa família que se que mai em deixarà de costat.. Però que passarà quan un d’ells caigui? Aquesta es una altre gran por, i no tant sols meva, si no la de tots. Perdre a algú, a algú que t’estimes, que t’estimes de veritat... Això si que es una gran por, lo demés? No te tanta importància!

Records, infància, moments..

A vegades deixo que passi el temps, sense donar-me’n compte, i es que, penses, escoltant música o en silenci, i, al cap i a la fi, tot en un punt donat, afecta.

Si plou, et sens trist, avorrit, amoïnat, et sents diferent, que no pas els dies en el que veus el sol predominant al cel, és difícil passar per moments “crítics” de la teva vida, en dies que no brilla el sol...

Surts al carrer, respires aire i, notes la frescor de diferents olors, si ets a prop del mar sents aquell petit olor que te’l recorda, si ets al bosc, l’herba mullada, et fa sentir diferent, l’olor de menjar que surt de diferents cases, es una cosa comuna del teu dia a dia, però, això si, depèn del dia...

Aquí dalt, he passat moments de la meva vida que ni tan sols puc arribar a recordar, vaig néixer, i al poc temps va nevar, me’n recordo si, per els vídeos, veníem a fer dinars familiars, amb el pare venia a l’estiu a mirar estrelles, i ara?

Ara sembla que tota la màgia hagi marxat, que res sigui igual, i es que no es pas igual. Mica en mica et fas gran, ja no vols estar a casa jugant amb nines, ni deixant que la teva germana gran t’empipi, la cosa ara no va així, tot es diferent, ara surts al carrer a passar-hi totes les hores possibles per evitar baralles amb els pares, la germana, sigui amb qui sigui.. Diguéssim, que vols fugir...

Des d’aquí dalt, veig tantes coses, he fet tantes tonteries, he parlat durant hores per telèfon, he llegit llibres, he rigut, he vist tantes postes de sol, i el sol m’ha vist plorar, tant, com la lluna...

El text te que tractar d’una finestra, però ven bé no ho és, es un terrat, un pati, un lloc, que m’ha ajudat a créixer, a ser com soc, de bona i dolenta manera.

Sembla mentida que estimis un paisatge que has vist 15 anys de la teva vida, sense que hagi canviat, però així ha sigut, així és, i espero que ho sigui durant molt de temps...!